Imagina't en mig de la fronda, flairant fragàncies de baladres i llessamins boscans. Mentre llegeixes, pots escoltar aquesta música de fons
A l’embosca entre el ufanós brancatge del bosc, una figura es mig perfila, la nit fa anònim el seu rostre i oculta el seu posat. Més que veure’l, diria que l’endevines malgirbat amb una descolorida gavardina color cru que li ve estreta sobre un tern vell i brut.
Els sécs dels pantalons es perderen ja fa temps, superats per llustroses genolleres, les quals, me’l fan més galdós encara, sota la clara llum de la lluna al ple. Calça botes manllevades d’excursionista, descordades i repelades de la punta d’allò més, en lloc de mitjons i perquè no li ballin, duu ben embolicats els peus amb papers de diari. Les suades grenyes del clatell i els llargs pèls de la deixada barba, li sobresurten sobre el gastat i ennegrit coll de la gavardina però, sobre tot i com si d’un gat es tractés, dos lluernes li brillen als ulls fent absolutament sinistre el seu posat. Va carregat amb un sac que s’ha tirat a l’esquena amb vés a saber, quins objectes a dintre. L’home del Sac ho ha vist tot i ara, ja allunyat el Gegant del Capvespre, ell és l’amo de la nit.L’Home del Sac, aquest pòtol rondaller, - maleït sigui! -, sempre encorbit a l’aguait per espiar-me, seguint-me així, al a prop ben a propet, inseparable ja des de la infància, fa un gest sobtat per escodrinyar-me millor, decanta el cos i...just va, i... se li escapa una sonora ventositat que buida les pobres flatulències del seu ventre carregat de penes, protegit emperò, per suficient distància per no ser descobert en la verdesca i el boscatge que l’amaguen. Mastegant un renec ferotge -Vatua el vent - el brut, atalaia la meva marxa i també, tota la meva decrepitud camí avall vers el poble.
La celístia i la lluna posen una natural fosforescència a les coses del bosc i la cantarella dels grills ofega la remor de les passes, davallant a sota del Xalet Vermell per les rodalies de Can Mentider via el cementiri, vers ja les primeres cases del dessota.
- Noi, anant per aquests móns de Deu, qualsevol dia tindràs una sorpresa. Tu no facis cas no, que ja veuràs... et picaran la cresta i... Després no et queixis i no diguis pas que no has estat avisat -
- La gent no és com abans, que no llegeixes els diaris...?-
- ....?-
El tot de la terra fecundà al forat de l’alzina i l’endemà, la primavera entera, és com un clam que em reclamés. Tal com un rovell esclata, el sol trenca el tel de l’horitzó embromallat amb esprimatxades neulies i els foscants blaus primers,
violats i glaucs, - Avui farà caloreta -, eclipsen els estels i a poc a poc, van esdevenint radiants maculatures de grocs i carbasses sobre un blau més i més net, més de cel - No fa gens de fred - La piuladissa dels ocells esclata irrompent el estantís silenci del meu ànim contemplatiu. Sense avisar ni dir res als de casa, m’he llevat, rentat i he sortit a donar un tomb, esmorzaré de tornada quan ells es llevin. Hom té la creença de que els malfactors, atenent una estranya demanda de les seves consciències, retornen al lloc de les malifetes o serà aquest, només un obscur desig de verificar fets, de tenir la certesa de que llurs designis efectivament, es consumaren segons aquells dubtosos propòsits que els van moure, sigui comsevulla, avui vull esbrinar el misteri de la nit anterior i vull saber dels seus espectres tenebrosos, a la llum del dia. Vaig a destruir els fetitxes de la meva bogeria.
Enfilo altre vegada, pel Torrent del Moro i en un quart de pujada em planto davant de les runes del Xalet Vermell i excedeixo als nivells de la carena, pels boscos de les cingleres de vora mar. Davallo com ahir, per pendissos que antigament foren vinyes delmades per la fil•loxera i ara, deixades de la mà de Déu, són pinedes i sureres més que centenàries, tancades per bardissars i un espès i entortolligat sotabosc de bruc, arboç, romaní, ginesta i moltes altres espècies d’arbustos i lianes. A vegades el pas és dificultós, cal fer marrada per avançar pel dret, en aquest paisatge tan isard.
Desemboco en una clariana sota un pi increïblement recargolat pels forts vents de molts hiverns i de prompte... Mirant-me fit a fit, com una fantasma, allí està!, palplantat, hieràtic, demolidor, interrogant-me amb sever esguard, finalment allí me’l trobo, testimoni de la meva vida, passant-me comptes en silenci. El sac i la gavardina a terra, al seu costat, li han servit per ajeure-s’hi al damunt, durant la nit.
Que us crieu..., vol estabornir-me per robar i violar-me, segur. Carai, no veieu com amenaçador brandeix una pedrota amb actitud ferrenya i posat cruel.
- L 'Home del Sac se’n duu tots els malcreients, especialment mentiders, llenguts i portanoves. Guardeu-vos de llocs solitaris - recordo que deia la mare,- perquè suara, hi preparà un parany avinent perquè hi caigueu de quatre potes. Desprès més tard o més d’hora, ell us vendrà a qualsevol gitanot el qual, us doblegarà a bastonades a fi d’obligar-vos de per vida, a pidolar caritat per compte d’altre –
Són ja molts anys d’esquivar i eludir-lo i ell, darrera, prenent-me tantes i tantes coses... Finalment, ves per on! Ara... és el moment de la veritat i no puc, no, fer-me escàpol com voldria Què hi vols fer?, no puc defugi’l i seguint un designi ineludible, com no podia ser d’altre, acabaré igual que tothom.
Mentre me’l vaig mirant així, noto mica en mica, com l’ombra se’m fa incomoda i m’estira des del terra, és quelcom que em demana, que m’engrapa fort pels turmells i tiba...a fi de restituir-me a la terra, al solc de on vaig sortir. A la que les cames em fan figa, un silenci total plana sobre mi, abaixant-me progressivament vers la suprema humiliació però... al final moment, aquell instant irrisori, una veu.... Si, irromp una veueta salvadora, que no sé de on surt i que a penes si se la sent. - Hola vianant! Què hi fas aquí, tan lluny de ca teva?-
- Hòstia! No potser, vatua l’olla, una papallona parladora..-.
- Amic meu, tu estimes la bellesa que t’envolta i en tu i per a tu, estimes també els altres i d’aquests dos amors, te’n pervindrà l’harmonia i tal volta, la grandesa.-
- Però què dius?, no veus que m’agafa...?-
- Somniaves com en la via làctia anaves enlaire dins un raig de llum i en realitat els teus peus no han deixat mai el terra que trepitges.-
- Oh papallona, papallona, qui sabrà dels teus secrets, qui entén els teus enigmes...?-
- Has de viure l’instant i obrir els ulls al demà. Del clar i el obscur seguir normes i regles i enmig d’orats i savis, raonar.-
- Maleïda sigui la meva petitesa! Fuig papallona que parles i remugues al girientorn del meu nas. Fuig! No veus que no sóc res...-
I arrenco a córrer, esquivant la temuda i eminent escomesa del brètol, el qual si més no, esma perdut, no reacciona i opta per romandre darrera, parat i lluny. - Bufa! - Sorprès el pocapena, no té torces ni per aguantar-se els pets.
La papallona eludint les brusquedats,
s’allunyà una mica, voleiant suaument amb les ales plenes de polsim virolat i s’aturà momentània i erràticament sobre l’escorça del pi obrint i tancant les ales. Un altre salt i ja no hi fou, el ventijol com un sarraí bandoler, la prengué i se l’endugué al bell mig del bosc per estimar-la, perdent-se definitivament els dos, entre verds agressius de boixos i romaní en la foresta, llavors tot fou només una fugissera reverberació primaveral i dintre meu, un segur propòsit de redreçament personal.
La celístia i la lluna posen una natural fosforescència a les coses del bosc i la cantarella dels grills ofega la remor de les passes, davallant a sota del Xalet Vermell per les rodalies de Can Mentider via el cementiri, vers ja les primeres cases del dessota.
- Noi, anant per aquests móns de Deu, qualsevol dia tindràs una sorpresa. Tu no facis cas no, que ja veuràs... et picaran la cresta i... Després no et queixis i no diguis pas que no has estat avisat -
- La gent no és com abans, que no llegeixes els diaris...?-
- ....?-
El tot de la terra fecundà al forat de l’alzina i l’endemà, la primavera entera, és com un clam que em reclamés. Tal com un rovell esclata, el sol trenca el tel de l’horitzó embromallat amb esprimatxades neulies i els foscants blaus primers,
violats i glaucs, - Avui farà caloreta -, eclipsen els estels i a poc a poc, van esdevenint radiants maculatures de grocs i carbasses sobre un blau més i més net, més de cel - No fa gens de fred - La piuladissa dels ocells esclata irrompent el estantís silenci del meu ànim contemplatiu. Sense avisar ni dir res als de casa, m’he llevat, rentat i he sortit a donar un tomb, esmorzaré de tornada quan ells es llevin. Hom té la creença de que els malfactors, atenent una estranya demanda de les seves consciències, retornen al lloc de les malifetes o serà aquest, només un obscur desig de verificar fets, de tenir la certesa de que llurs designis efectivament, es consumaren segons aquells dubtosos propòsits que els van moure, sigui comsevulla, avui vull esbrinar el misteri de la nit anterior i vull saber dels seus espectres tenebrosos, a la llum del dia. Vaig a destruir els fetitxes de la meva bogeria.Enfilo altre vegada, pel Torrent del Moro i en un quart de pujada em planto davant de les runes del Xalet Vermell i excedeixo als nivells de la carena, pels boscos de les cingleres de vora mar. Davallo com ahir, per pendissos que antigament foren vinyes delmades per la fil•loxera i ara, deixades de la mà de Déu, són pinedes i sureres més que centenàries, tancades per bardissars i un espès i entortolligat sotabosc de bruc, arboç, romaní, ginesta i moltes altres espècies d’arbustos i lianes. A vegades el pas és dificultós, cal fer marrada per avançar pel dret, en aquest paisatge tan isard.
Desemboco en una clariana sota un pi increïblement recargolat pels forts vents de molts hiverns i de prompte... Mirant-me fit a fit, com una fantasma, allí està!, palplantat, hieràtic, demolidor, interrogant-me amb sever esguard, finalment allí me’l trobo, testimoni de la meva vida, passant-me comptes en silenci. El sac i la gavardina a terra, al seu costat, li han servit per ajeure-s’hi al damunt, durant la nit.
Que us crieu..., vol estabornir-me per robar i violar-me, segur. Carai, no veieu com amenaçador brandeix una pedrota amb actitud ferrenya i posat cruel.
- L 'Home del Sac se’n duu tots els malcreients, especialment mentiders, llenguts i portanoves. Guardeu-vos de llocs solitaris - recordo que deia la mare,- perquè suara, hi preparà un parany avinent perquè hi caigueu de quatre potes. Desprès més tard o més d’hora, ell us vendrà a qualsevol gitanot el qual, us doblegarà a bastonades a fi d’obligar-vos de per vida, a pidolar caritat per compte d’altre –
Són ja molts anys d’esquivar i eludir-lo i ell, darrera, prenent-me tantes i tantes coses... Finalment, ves per on! Ara... és el moment de la veritat i no puc, no, fer-me escàpol com voldria Què hi vols fer?, no puc defugi’l i seguint un designi ineludible, com no podia ser d’altre, acabaré igual que tothom.
Mentre me’l vaig mirant així, noto mica en mica, com l’ombra se’m fa incomoda i m’estira des del terra, és quelcom que em demana, que m’engrapa fort pels turmells i tiba...a fi de restituir-me a la terra, al solc de on vaig sortir. A la que les cames em fan figa, un silenci total plana sobre mi, abaixant-me progressivament vers la suprema humiliació però... al final moment, aquell instant irrisori, una veu.... Si, irromp una veueta salvadora, que no sé de on surt i que a penes si se la sent. - Hola vianant! Què hi fas aquí, tan lluny de ca teva?-
- Hòstia! No potser, vatua l’olla, una papallona parladora..-.
- Amic meu, tu estimes la bellesa que t’envolta i en tu i per a tu, estimes també els altres i d’aquests dos amors, te’n pervindrà l’harmonia i tal volta, la grandesa.-
- Però què dius?, no veus que m’agafa...?-
- Somniaves com en la via làctia anaves enlaire dins un raig de llum i en realitat els teus peus no han deixat mai el terra que trepitges.-
- Oh papallona, papallona, qui sabrà dels teus secrets, qui entén els teus enigmes...?-
- Has de viure l’instant i obrir els ulls al demà. Del clar i el obscur seguir normes i regles i enmig d’orats i savis, raonar.-
- Maleïda sigui la meva petitesa! Fuig papallona que parles i remugues al girientorn del meu nas. Fuig! No veus que no sóc res...-
I arrenco a córrer, esquivant la temuda i eminent escomesa del brètol, el qual si més no, esma perdut, no reacciona i opta per romandre darrera, parat i lluny. - Bufa! - Sorprès el pocapena, no té torces ni per aguantar-se els pets. La papallona eludint les brusquedats,
s’allunyà una mica, voleiant suaument amb les ales plenes de polsim virolat i s’aturà momentània i erràticament sobre l’escorça del pi obrint i tancant les ales. Un altre salt i ja no hi fou, el ventijol com un sarraí bandoler, la prengué i se l’endugué al bell mig del bosc per estimar-la, perdent-se definitivament els dos, entre verds agressius de boixos i romaní en la foresta, llavors tot fou només una fugissera reverberació primaveral i dintre meu, un segur propòsit de redreçament personal.Ramon
He d’agrair el suau i lluny, tanmateix el seu volar ens ha dut el perfum i el polsim del nèctar de les flors de primavera à ressò dels poetes M. Martí Pol, J. Carner i J.V. Foix en la veu de la papallona parladora
MAIG - La Gran Mare CLICA AQUÍ!
