Imagina't en mig de la fronda, flairant fragàncies de brucs florits i ginestes. Mentre llegeixes, pots escoltar aquesta música de fons
Esbalaït corro fugint de les quimeres que m’empaiten, destarotat rellisco i caic a rodolons, esgarrinxant-me per tot, estripant-me de mala manera, rebent, volant a través de la bosquina com un senglar mal ferit. I quan abatut i mig tomballant acabo per a terra, panteixant fatigosament, ja no tinc esma per a res més. El pes de tot el cos en la pinassa,
em marca momentàniament la cara i estirat galta terrosa, noto ben a prop dels narius, la fortor de la humitat de la terra. Defallit per la desfermada cursa, començo poc a poc, a recobrar els sentits extraviats. Una formiga camina i descamina allunyada del seu recorregut habitual. Sento com canten les cigales sota un sol que ja és abrusant Respiro encara agitat, progressivament més calmat. De sobte, què passa ?, tot d’una, tot calla.
em marca momentàniament la cara i estirat galta terrosa, noto ben a prop dels narius, la fortor de la humitat de la terra. Defallit per la desfermada cursa, començo poc a poc, a recobrar els sentits extraviats. Una formiga camina i descamina allunyada del seu recorregut habitual. Sento com canten les cigales sota un sol que ja és abrusant Respiro encara agitat, progressivament més calmat. De sobte, què passa ?, tot d’una, tot calla.Fiblat per un pressentiment, esperant el pitjor, alço el cap i la veig. Si, davant meu, allí, al llindar de la surera. Ella no és ni massa gran, ni massa jove. Com us ho diria..?, la seva edat és indefinida o millor dit, no sóc capaç de precisar-la. 
Però.., és que no és possible! Què és? Qui és? asseguda allí, al damunt d’un vell calcinal, restes d’una vella soca que encara s’engrapa a la terra, amb arrels visibles i cantelloses. L’aparença és majestàtica doncs em sembla talment una Regina de la natura, enlairada en aquell soli vegetal. Tendres arbrissols han rebrotat pels costats, arran la desgastada i erosionada fusta, formant com una concavitat al mig, entre els plançons, que permet un seient per asseure-hi i des de allí, la visió excelsa d’una dona de gran bellesa, que em contempla abillada amb vestimenta de seda blanca i mantell blau.
Li miro els ulls, seduït.... i, em somriu amb dolcesa. Una dolcesa infinita De només mirar-la, ja m’han passat tots els mals, podria ser mare, tal la serenor del seu posat, podria ser donzella, tal l’expressió del seu capteniment gentil, i de tant torbadora i oposada dualitat se li’n desprèn un aura gairebé luminescent. Dalt del pedestal, la Senyora, és ambigua personificació, bondat i formosor. - I tu qui ets ? - pregunto corprès.
- El meu nom és Maria - respon senzilla, tot ajuntant les mans a fi d’adoptar una pia i beata figura d’estampeta.
No sé que passa però de prompte..., caic a l’abisme i la mirada que tant intensament ens unia, subtilment va esllanguint-se..., s’aprima i s’abaixa i ara li repasso el bust acariciant-la amb el desig, ella és una femella i jo un mascle. Sóc un llop.
L’esperit és lliure i s’enlaira però..., alhora, la terra no és res més, que un fecund podrimener. La humitat arran l’escorça del vell arbre, ha fet néixer entre el verdet dels líquens i la molsa que s’hi arrapa, una flota de bolets de soca. Ara ella tot d’un plegat, s’ha transformat i voluptuosa em treu la llengua amb picardia inaudita, i se l’estira i se l’estira... talment un rèptil, fins quasi arribar a tocar-se la barbeta amb la punta serpentina i els seus ulls abans encantadors, també han canviat, extraviats i transformats com per una sobtada incontinència i una lubricitat obscena, que no són res més que els miralls de la meva pròpia humanitat animal.
El xiscle llunyà d’una gavina, esquerda aquella visió del diable, mentre sona l’esquellot del boc d’un proper ramat de cabres que s’acosta.
Embargolat dissimulo amb turpitud i com puc, la meva tan indiscreta virilitat, però.... traïda la pregonesa, no puc evitar l’enrogiment, sé que llegeix el pensament. Mare quin és la vera natura de l’home?
Igual que a la cantàrina font li brolla incontenible, l’aigua; sóc riu davallant vers la mar, natura de jonc fimbradís a mercè de qualsevol oreig i no ho amago. En realitat, tots som cant i no veu personal. És clar, ella és també el forat de l’escorça del suro i jo sóc aquell que erràtic i ja massa madur, corro pels boscos dels voltants de Tossa cercant infructuosament la meva perduda infància. Si,si, el seu cos fou altar i l’acte, sagrada consagració de la vida, ritual de la naixença.
- Alça’t caminant, ets lluny i no has fet res més que el que havies de fer. - La veu és com una carícia que em retorna. I llavors, quelcom interior em fa agrair aquest recomençar cíclic de la natura. Si ahir fou rúfol, avui és joliu, com el girar de la sínia.
I mentre parlava la seva figura graciosa i blanca s’esvaïa i es difuminava lentament, igual que la boirina del matí a la llum del sol....es fonia en una
vaporositat transparent de la que sols en restava, primer, el rostre radiant i la llum dels ulls, tant expressius, i després, res....sols la nítida diafanitat de l’espai, la blavor del cel, la llum del sol, el perfum de les flors. La Dama Blanca desaparegué dels meus ulls, vista i no vista, i em vaig trobar sol, assetjat per un esquitxell de roselles i margaridoies, molts botonets d’or i altres flors menudes del camp, al costat del novell brancatge que emergia de la vella soca, sol definitivament, a un pas del senderó que em tornava al poble.
I a la que, recobrat el sentit de les realitats d’aquest món, m’incorporo per posar-me en camí, la xiscladissa dels ocells recupera de cop, el seu espai sonor. De lluny, veig l’home del sac lliurat a la taleia de partir pinyons amb la pedra que tan em va alarmar i......llavors, no puc contenir-me, esclafint a cor que vols, irrompo en una sonora riallada alliberadora, fins acabar ben tranquil i lax.
- Bon dia tothom! - em fa des de la distància.
Retorno la salutació com no podia ser menys, fent un gest amigable amb el braç. El ventim m’embriaga amb el just i suau perfum de la mare-selva mentre vaig baixant. Mira que n’arribo a ser de poca-solta...
Maig és el mes de la Gran Mare i totes aquestes flors, han de servir per engalanar els seus cabells blenats i rinxolats per la suada assecada per d’indiscret ventet de marina, ja que, són dies núbils i de zel i tot, és un gest que demana. En el moment del coit sagrat, enllaçats el principi femení i el principi masculí, creen un tot androgin que perdura darrera de cada cosa. És la diferent realitat a banda i banda del mirall però és també, el punt de trobada dels extrems que es tanquen, zero i infinit coincidint, l’ou, la esfera. És la prenyadura de la verge anhelada i dintre el ventre inflat que acaricio en la companya, hi palpita el tot que neix. De oferir-se a donar-se, el diàleg passa del plaer sexual a la tendresa de la mare. Ara és el temps en que els Déus nostrats fan l’amor i s’estimen, prompte a dojo, ens daran fruits i bens. Jo hauré estat sacerdot.
- Bon dia, bon dia tothom! –
A Maia, Freia, Diana, Aradia, Selene, Artemisa, Afrodita, Venus, Circe, Lilit, Iris, Cerridwen, Morgana, Morrigan, Inanna, Ishtar, Habundia, Demeter, Hecate, Oryana, Kali,...la de tants i tants noms, abillada amb mil vestits, una, darrera l'últim vel, definitiva.
Però.., és que no és possible! Què és? Qui és? asseguda allí, al damunt d’un vell calcinal, restes d’una vella soca que encara s’engrapa a la terra, amb arrels visibles i cantelloses. L’aparença és majestàtica doncs em sembla talment una Regina de la natura, enlairada en aquell soli vegetal. Tendres arbrissols han rebrotat pels costats, arran la desgastada i erosionada fusta, formant com una concavitat al mig, entre els plançons, que permet un seient per asseure-hi i des de allí, la visió excelsa d’una dona de gran bellesa, que em contempla abillada amb vestimenta de seda blanca i mantell blau.Li miro els ulls, seduït.... i, em somriu amb dolcesa. Una dolcesa infinita De només mirar-la, ja m’han passat tots els mals, podria ser mare, tal la serenor del seu posat, podria ser donzella, tal l’expressió del seu capteniment gentil, i de tant torbadora i oposada dualitat se li’n desprèn un aura gairebé luminescent. Dalt del pedestal, la Senyora, és ambigua personificació, bondat i formosor. - I tu qui ets ? - pregunto corprès.
- El meu nom és Maria - respon senzilla, tot ajuntant les mans a fi d’adoptar una pia i beata figura d’estampeta.
No sé que passa però de prompte..., caic a l’abisme i la mirada que tant intensament ens unia, subtilment va esllanguint-se..., s’aprima i s’abaixa i ara li repasso el bust acariciant-la amb el desig, ella és una femella i jo un mascle. Sóc un llop.
L’esperit és lliure i s’enlaira però..., alhora, la terra no és res més, que un fecund podrimener. La humitat arran l’escorça del vell arbre, ha fet néixer entre el verdet dels líquens i la molsa que s’hi arrapa, una flota de bolets de soca. Ara ella tot d’un plegat, s’ha transformat i voluptuosa em treu la llengua amb picardia inaudita, i se l’estira i se l’estira... talment un rèptil, fins quasi arribar a tocar-se la barbeta amb la punta serpentina i els seus ulls abans encantadors, també han canviat, extraviats i transformats com per una sobtada incontinència i una lubricitat obscena, que no són res més que els miralls de la meva pròpia humanitat animal.
El xiscle llunyà d’una gavina, esquerda aquella visió del diable, mentre sona l’esquellot del boc d’un proper ramat de cabres que s’acosta.Embargolat dissimulo amb turpitud i com puc, la meva tan indiscreta virilitat, però.... traïda la pregonesa, no puc evitar l’enrogiment, sé que llegeix el pensament. Mare quin és la vera natura de l’home?
Igual que a la cantàrina font li brolla incontenible, l’aigua; sóc riu davallant vers la mar, natura de jonc fimbradís a mercè de qualsevol oreig i no ho amago. En realitat, tots som cant i no veu personal. És clar, ella és també el forat de l’escorça del suro i jo sóc aquell que erràtic i ja massa madur, corro pels boscos dels voltants de Tossa cercant infructuosament la meva perduda infància. Si,si, el seu cos fou altar i l’acte, sagrada consagració de la vida, ritual de la naixença.
- Alça’t caminant, ets lluny i no has fet res més que el que havies de fer. - La veu és com una carícia que em retorna. I llavors, quelcom interior em fa agrair aquest recomençar cíclic de la natura. Si ahir fou rúfol, avui és joliu, com el girar de la sínia.
I mentre parlava la seva figura graciosa i blanca s’esvaïa i es difuminava lentament, igual que la boirina del matí a la llum del sol....es fonia en una
vaporositat transparent de la que sols en restava, primer, el rostre radiant i la llum dels ulls, tant expressius, i després, res....sols la nítida diafanitat de l’espai, la blavor del cel, la llum del sol, el perfum de les flors. La Dama Blanca desaparegué dels meus ulls, vista i no vista, i em vaig trobar sol, assetjat per un esquitxell de roselles i margaridoies, molts botonets d’or i altres flors menudes del camp, al costat del novell brancatge que emergia de la vella soca, sol definitivament, a un pas del senderó que em tornava al poble.I a la que, recobrat el sentit de les realitats d’aquest món, m’incorporo per posar-me en camí, la xiscladissa dels ocells recupera de cop, el seu espai sonor. De lluny, veig l’home del sac lliurat a la taleia de partir pinyons amb la pedra que tan em va alarmar i......llavors, no puc contenir-me, esclafint a cor que vols, irrompo en una sonora riallada alliberadora, fins acabar ben tranquil i lax.
- Bon dia tothom! - em fa des de la distància.
Retorno la salutació com no podia ser menys, fent un gest amigable amb el braç. El ventim m’embriaga amb el just i suau perfum de la mare-selva mentre vaig baixant. Mira que n’arribo a ser de poca-solta...
Maig és el mes de la Gran Mare i totes aquestes flors, han de servir per engalanar els seus cabells blenats i rinxolats per la suada assecada per d’indiscret ventet de marina, ja que, són dies núbils i de zel i tot, és un gest que demana. En el moment del coit sagrat, enllaçats el principi femení i el principi masculí, creen un tot androgin que perdura darrera de cada cosa. És la diferent realitat a banda i banda del mirall però és també, el punt de trobada dels extrems que es tanquen, zero i infinit coincidint, l’ou, la esfera. És la prenyadura de la verge anhelada i dintre el ventre inflat que acaricio en la companya, hi palpita el tot que neix. De oferir-se a donar-se, el diàleg passa del plaer sexual a la tendresa de la mare. Ara és el temps en que els Déus nostrats fan l’amor i s’estimen, prompte a dojo, ens daran fruits i bens. Jo hauré estat sacerdot.
- Bon dia, bon dia tothom! –
A Maia, Freia, Diana, Aradia, Selene, Artemisa, Afrodita, Venus, Circe, Lilit, Iris, Cerridwen, Morgana, Morrigan, Inanna, Ishtar, Habundia, Demeter, Hecate, Oryana, Kali,...la de tants i tants noms, abillada amb mil vestits, una, darrera l'últim vel, definitiva.
Ramon
