MARÇ - El despertar del gegant que dorm al bosc

Imagina't en mig de la fronda, flairant fragàncies d'acàcies i lligaboscs. Mentre llegeixes, pots escoltar aquesta música de fons

El cel, net de núvols, és fred i d’un blau pàl•lid molt pàl•lid color pastel. De prompte, l’aire es fa totalment quiet, com mort. El bosc sencer està aturat i silenciós, atent, sabent que jo acabo de violar el seu domini secular al penetrar-hi així tan abruptament. I en el precís moment que ho faig, no ho sé, un defalliment interior m’ho adverteix i em sembla com si algú ocult, se n’adones i furtivament, em resseguís amb la mirada i m’observés sense mica de soroll que el delatés.

Jo cap cot, avanço en silenci, esmunyint-me, prest, entre el brancatge vers la clariana més propera i...... procuro instintivament, no fer la més mínima fressa, cuitant no despertar el gegant que allí hi dorm, amb el inevitable enrenou que faig, volguí o no, amb les passes precipitades i maldestres.

Entre dos llostres, el terra és un tapís de tofuda molsa trencat per caramulls de pinassa amuntegada i falgueres seques que l’aigua de les últimes torrentades, ha carretejat davant de cada petit obstacle. Mig destacant-se a contra llum i a banda i banda, diria que les alzines i els pins s’aparten en fila, esquivant el meu decidit i apressat pas i van prenent posicions a la meva esquena. Aquesta forma d’apinyar-se desprès allí, a la saga just quan ja els tinc superats, m’intranquil•litza. Ai, no ho sé, és quelcom estrany o tan sols a mi, m’ho sembla. M’adono que és com si es reunissin de bell nou, darrera meu. Semblen talment, com si s’apleguessin en un vertader exèrcit cada cop més nombrós, multífid, atapeït i espès, amb la evident estratègia i el propòsit ferm de tancar-me tota retirada. Si, ja ho veig..., em deixen entrar amb tota facilitat però..., segur, a la que jo vulgui eixir-ne, me’ls trobaré diferents, junts, ben acostats uns amb els altres, amb les branques esteses i hostils per a fer-me front com un mur infranquejable que no podré superar. Debatent-me en aquesta subtil pugna meva, noto com els esbarzers se m’entortolliguen als peus i moltes llavors, se m’enganxen a la roba i als cabells per fer-me encara més difícil l’avanç i la sortida.

El creixent nombre d’arbres em té perplex, davant semblen separats i esparsos però, a la que em giro, no sé, els veig més i més junts, han passat a ser com una aparença de grup compacte, capaç d’enfosquir encara més, els pobres colors del capvespre. Entorpeixen la ja minsa claror que en resta i tot s’omple de prematures ombres que fan una muralla tant imponent com la nit que ja em cau a sobre. El bosc s’empassa la clariana que em dona conhort i l’amenaça és de xuclar-me a dintre. Sobtadament alarmat davant de tanta guerra, em tombo cercant recuperar el conducte per on escapar, vull recular pel camí de cabres just acabat de fer, el tirany segur que m’ha portat fins aquí. Però...l’escletxa salvadora, entre la vegetació, d’un plegat, inexplicablement, ha desaparegut en la foscor, no hi és. I mentre el gegant es desperta......, jo, disminuït, vaig abaixant-me..., abaixant-me..., relliscant fins caure de genollons a terra, davant per davant, d’una alzina surera que finalment m’atura.

Abassegadorament els fantasmes interiors que inesperadament van prenent forma, empaiten la meva estantissa personalitat madura i l’acorralen. De cop, fan avinent el progressiu esfondrament de moltes coses fins el present, aparentment segures i fixes.

És evident, el món i jo, perdem l’acoblament, jo al darrera, esforçant-me en aconseguir el protagonisme que la meva generació a poc a poc, perd; esbufegant i a patolls, maldant per mantenir dignament el compàs de la marxa, llastrat pel pes d’un bagatge farcit de renúncies i correccions que ja no m’acompleix. I aquesta nuesa indigna omple de basardes, el meu esperit. Fa fred, cal foragitar aquesta malastruga. He de reaccionar.

Instintivament i com puc...., tracto d’agafar-me. A fi d’eludir la segura patacada, amb turpitud, mig a tentines, vull emparar-me en el que sigui......M’aferro en aquest tronc mig cobert per l’heura que s’hi enfila amunt, com jo mateix intento i... llavors....ho descobreixo en les irregularitats de l’escorça del vell suro, no és ni femení ni masculí, és només un forat.

No sé si les fregadisses de la roba al davallar, els nervis o la peculiar atmosfera però, a desgrat de qualsevol conveniència, tinc el sexe en erecció i el membre em tiba als pantalons, la suor m’amara el front i el cor em batega fortament. Atabalat i sense pensar res més que en la meva urgència, em baixo d’un rampell, la cremallera de la bragueta i insensat de mi, mostro sense manies, totes les vergonyes al món.

Jo que si, cuita corrents, me l’agafo amb la mà i sense fallar, l’encaro directament al forat. Mantinc entretingut durant un breu instant de vacil•lació, el dur i envermellit cap apunt d’entrar, erecte, brandant-lo com si fos l’estelada i enlluernadora punta de la vara màgica d’un fetiller i com un sacerdot consagrant, convoco a favor, totes les forces de la natura. Amb pressió ferma i contundent clavo, ficant-te’l tot a dins, d’un colp. Panteixant el faig entrar i sortir, una i altre vegada, igual que un llaurador treballant la terra, igual que un guerrer medieval enfonsant llançades a la bèstia.

Abraonat i bellugant-me mecànicament, sense esma amunt i avall, com un sàtir, sento les passives rugositats del tronc de l’arbre sobre la meva panxa activa, esquinçant la pell i la carn en aquesta mena de desflorament despietat de mi mateix, aviat arribo a l’èxtasi total i descarrego copiosament, omplint de sang i semen tot el forat i l’escorça del suro. - He vençut! He vençut! - crido com un foll entre rialles i plors, entre plaer i dolor, fins quasi morir empeltat a la terra, defallit i devorat per la fosca de la nit caníbal.

El gegant del capvespre assegut sobre la coma, s’entreté recomptant les estrelles del cel i no acaba mai. Jo, ja de tornada i sota un bany de lluna plena, avanço com un nuvi pel camí que em torna al poble. Sé que els arços dels vorals son tots florits i els brucs i les estepes, i les petites violetes.....

Ramon

ABRIL - L'Home del sac    CLICA AQUÍ!